Fill de Josep Oriol Mestres
i Esplugas.
Cursà estudis a
Llotja i es dedicà,
professionalment, al dibuix,
que hagué d’abandonar, el
1914, a causa d’una afecció
a la vista. Il·lustrà gran
quantitat de llibres i
col·laborà a La Campana
de Gràcia i
L’Esquella de la Torratxa
—on substituí Tomàs Padró—,
El Liberal, La
Publicitat, etc.
Coneixedor dels
prerafaelites anglesos, cal
considerar-lo un precursor
dels modernistes, sobre els
quals exercí un cert
mestratge. El seu concepte
de l’obra d’art com a
manifestació total el dugué
a negar la independència
dels gèneres; així, el 1875
publicà el primer llibre de
poemes, Avant!, el
qual seguiren molts
d’altres.
Paral·lelament, publicà
poemes narratius, d’intenció
èpica, que més endavant
havien de fornir-li la trama
d’algunes obres dramàtiques.
Com a prosista conreà la
biografia, Clavé
(1876), els quadres de
costums, els contes i les
llegendes populars, i els
records.
El 1901 inicià una activa
carrera d’autor dramàtic amb
l’estrena de La Rosons,
musicada per Enric Morera.
El seu teatre, de filiació
modernista, alterna elements
simbolistes i positivistes,
i, en part, fou produït més
enllà dels límits
cronològics del moviment,
per la qual cosa constitueix
un fet aïllat.
Mestres conreà també la
composició musical; és autor
d’obres vocals, de
Ballades per a cant i
piano, i de Dotze
madrigals (1926).
Dictava les melodies, sovint
de caire tradicional, a
músics professionals, que
escrivien els acompanyaments
per a piano. Moltes de les
seves obres líriques i
dramàtiques foren musicades
per Enric Granados, Amadeu
Vives, Enric Morera, Josep
Rodoreda, Joan Borràs de
Palau i Cassià Casademont.
Conreà també la crítica i la
jardineria, a la qual atorgà
categoria artística. Amb els
anys esdevingué una figura
retreta i es negà a acceptar
l’evolució estètica dels
temps, que sens dubte havia
perjudicat la seva obra. Fou
mestre en gai saber el 1908,
i el 1915 aconseguí una nova
englantina amb Flors de
sang, recull que conté
poemes aliadòfils.
Apel·les
Mestres amb Conxita Badia
