La
literatura cristiana que parla de les vides dels sants i llurs
miracles és coneguda com hagiografia. Des dels inicis del
cristianisme les puntuals i poc sistemàtiques persecucions a què
foren sotmesos els cristians generaren una literatura hagiogràfica
en la qual eren explicats els martiris que moltes vegades eren
adornats amb històries fantàstiques, elements
que es repetien en altres martiris (topoi) i sovint ubicats en
contexts històrics a vegades inversemblants o, si més no, difícils
de creure o verificar.
L’ESTRUCTURA
Aquest
goig presenta una estructura molt habitual en l’hagiografia
cristiana més antiga i que és la que recullen molts santorals. Per
tant podem deduir que l’autor ha begut d’aquesta literatura,
ultra quan cita a Prudenci.
L’estructura
és anàloga a moltes altres vides de sants: 1/ Presentació; 2/
Martiri; 3/ Ensenyança moral.
En aquest goig la trobem de la següent manera:
1-
Presentació: 1-2
2-
Història o Passió (Passió): 3-10. L’estructura és
l’habitual
-
persecució i fugida (3-5)
-
brutal persecució per un personatge sinistre (6)
-
martiri per no acceptar fer el culte imperial (7-9)
-
miracle (9)
-
consenqüències: embranzida del cristianisme (10)
3-
Ensenyança moral (11-14)
L’estructura té una finalitat molt clara que és demostrar
als fidels que val la pena patir per la fe cristiana i que els que
moren per ella són models a imitar i admirar.
CONTEXT HISTÒRIC
La narració del martiri de sant Feliu és dels més antics
de la península ibèrica. El culte a sant Feliu va ser especialment
important a l’Espanya visigoda (ss. V-VII) junt amb altres com els
de sant Cugat, sant Fruitós, sant Vicenç i santa Eulàlia, fins
que al s. VIII, amb l’arribada dels carolingis, es posaren de moda
altres sants com sant Martí, sant Julià, sant Felibert, sant Boi,
sant Marcel, sant Sadurní i santa Coloma.
En parlar del context històric ho dividirem en dues parts:
la historicitat de sant Feliu i els fets històrics esmentats en el
text:
La historicitat de sant
Feliu
Les notícies –i que són les que recullen el goig- que
tenim de sant Feliu procedeixen bàsicament d’una Passió
escrita a finals del s. VI o principis del s. VII, és a dir, tres-cents
anys posterior als fets descrits. En ella no apareix cap dada històrica
en que fonamentar-se i és plena de capricioses adaptacions de parts
de Passións anteriors com la de sant Vicenç. La nacionalitat
africana que se li atribueix és completament gratuïta i no fa sinó
establir un paral·lelisme amb el màrtir africà Sant Feliu de Thibiuca
o, potser, amb un dels màrtirs escil·litans, citats al goig.
De
sant Feliu tan sols en tenim una notícia històrica que és un vers
de Prudenci que diu: la petita Girona, rica en membres sants,
exhibirà la Glòria de Fèlix. Prudenci va ser un poeta cristià
nascut a Calagurris (Calahorra) i que va arribar a ocupar un
alt càrrec a la cort imperial. El vers en qüestió apareix en una
obra seva anomenada Peristephanon que es compon de 14 himnes
en honor a màrtirs cristians i que pretén relatar la veritat històrica
de cadascun dels màrtirs. Però en prendre com a font fonts orals i
escrits clarament encomiàstics (com els goigs aquí comentats)
aquesta veritat històrica queda en un estat molt precari. A més
Prudenci sempre posa per davant de tot mostrar la santedat i
grandesa del sant en qüestió en un to molt entusiasta.
El
vers que al·ludeix a Feliu apareix a l’himne 4rt, escrit abans
del seu viatge a Roma i que parla dels 18 màrtirs de Saragossa
essent sant Feliu sols citat de passada.
Pel
que fa els testimonis del seu culte també són problemàtics. La
primera notícia d’una església consagrada a ell data de l’any
455 i és tracta d’una basílica de Narbona. Però a partir
d’ella ja no tenim més notícies fins al s. VII i inclús l’al·lusió
més antiga al sepulcre gironí de sant Feliu data de la primera
meitat del s. VII.
En
conclusió: de ben segur sant Feliu va existir i es deuria tractar
d’un màrtir hispà de la Tarraconense (província romana
que comprenia a grans trets l’actual Catalunya, Aragó, La Rioja,
Navarra, País Basc, Cantàbria, Astúries i nord de Castella Lleó),
la qual cosa explicaria que Prudenci el conegués. Deuria ser un màrtir
menor, per tant una persona de classe social no massa alta, potser
un sacerdot o Diaca o fins i tot un decurió d’algun municipi.
Pobablement era de la zona de l’actual Catalunya, potser Tarraco
o Barcino, i durant la persecució va intentar fugir a la Gàl·lia,
en aquells moments no tant dura perseguint cristians atès que hi
havia Constanci Clor, pare del futur Constantí. El seu martiri no
deuria ser especialment diferent dels de la resta i vindria donat
per la negativa a fer el culte imperial durant les persecucions dels
anys 303 i 304 dutes a terme
per Dioclecià. La seva mort no va ser escrita –o si més no es va
perdre- i en va quedar una memòria oral (recollida per Prudenci)
que amb el temps va anar creant una Passió cada cop més
novel·lada i orientada al proselitisme cristià. Quan al s. VII es
va decidir escriure la seva Passió es deuria recollir la
tradició oral i molt probablement, qui ho va fer, un sacerdot o
monjo, tenia una escassa formació humanística i per això va
decidir adaptar passatges d’altres martiris en la narració del
martiri de sant Feliu. Per tant l’unic fet històric que sembla
bastant acceptable és que sant Feliu va existir i va ser
martiritzat, potser a Girona.
Fets
històrics esmentats en el text
La
ciutat escil·litana (2,1): els màrtirs
escil·litans són especialment coneguts i citats en la literatura
cristiana perquè l’acta que narra la seva mort és el primer
document cristià en llatí. Es tracta d’un conjunt d’homes i
dones condemnats a mort el 17 de juliol del 180 pel procónsol
saturní.
Escilio
(Scillio) era una petita localitat africana que s’ha fet
famosa precisament pel martiri. Les actes son breus, senzilles i
sense gaires pretensions literàries ni retòriques. L’únic
element històric que surt és la data exacta del martiri i el nom
del procónsol que els condemna, d’altra banda resulta sospitós
el número dotze, sempre tant utilitzat en la literatura cristiana
(12 apòstols, etc.). Per tant és delicat tractar el martiri escil·lità
com un fet cent per cent històric.
La Persecució (L’església era perseguida /
a principis del tres-cents. 3,1-2): L’emperador
Dioclecià (284-305) va estabilitzar l’Imperi Romà que estava
patint una greu crisi política, econòmica i ideològica. Per fer-ho
va descentralitzar l’enorme Imperi i per compensar-ho va voler
homegeneïtzar-lo ideològicament al voltant del culte als deus
romans de sempre (Júpiter i Hércules) i el culte a l’emperador.
Però aquest objectiu va xocar frontalment amb l’església, una
organització estesa per tot l’Imperi i tots els estrats socials.
Per fer-ne front va decidir eradicar-la i a partir de l’any 303 va
decretar 4 edictes contra els cristians. Les persecucions foren
dures i varen haver moltíssims màrtirs i exil·liats arreu de l’Imperi
(n’era Espanya envermellida / dels martiris sangonents.
3,3-4). Pel que fa Espanya les persecucions foren també importants
i deixaren un nombre important de màrtirs, com sembla ser-ne un
exemple sant Feliu.
|