(... continuació)
Va
arribar un punt en què els pares van decidir que la situació
no podia continuar i, a desgrat de la mare, que plorava
desconsoladament i a tot moment, decidiren posar-hi fi.
Intentaren dur la bèstia al mar i afogar-lo, abandonar-lo a
una gran distància de casa, empentar-lo daltabaix del Morro
del Quer... però la criatura, cada vegada, tornava a casa,
ben viu.
Un bon
dia tornà a passar per la casa la mateixa captaire d’anys
enrere i, múrria, els demanà a veure com els anava la vida,
si havien trobat la plenitud que cercaven feia anys.
- Ailàs!, bona dona! No sap el mal temps que estem tenint! La
criatura destrossa les collites, espanta els ramats i duu el
mal temps al mas. Ho hem provat tot, per arreglar la
situació i que pari la mala ratxa, però no hi ha manera...
és sobrehumà i més fort que nosaltres.
- L’única cosa que podeu fer per tal de frenar-li
els peus és emparedar-lo. Cerqueu una habitació de la casa
que no tingui cap paret exterior, que no tingui cap
finestra, que no hi entri la llum del sol. Allà, en un racó,
aixequeu-hi dos murs i, dins la petita estança que quedi,
feu-hi entrar la fera. D’allà mai podrà sortir i sempre més
s’hi quedarà.
Al cap de
pocs dies, l’home i algun dels seus mossos van construir la
paret. Quan la fera dormia, l’agafaren i li feren entrar, bo
i acabant els murs fins a dalt el sostre. L’habitació quedà
més petita, amb un racó perdut, però quedà també tancada i
oblidada.
Efectivament, tal i com havia dictat la captaire, la fera
mai pogué escapar-se d’allà, i la família començà a viure,
ara sí, ben feliç.
Amb el
temps, la història s’oblidà, els anys passaren i els
propietaris canviaren. Si passeu per la Vila, recordeu
que allà
dins, emparedat en una habitació interior, sense cap
finestra i on no entra mai la llum del sol, hi ha encara la
bèstia, mig fera mig persona.
Rondalla popular
narrada per Núria Capdevila
